De-generació dels 90

Quina meravella de vida, Carpe Diem que deia aquell. Una merda. Vint-i-sis en tinc, i com deia aquell altre: “He visto cosas que jamás creerías” (Blade Runner, 1982).

"Falsos autònoms repartint menjar a domicili, joves esquivant el suïcidi, masturbant-se pensant en la Siri."

Aprenent sempre a marxes forçades: Tot just vam aprendre que eren els diners, la crisi del 2007. Descobrirem com protegir-nos de les ETSS, una pandèmia global. Cert criteri per a la bona música, tornen les boy bands.

Així com l'anhel del passat afecta sobretot a pollaviejas i patatarrugades conservador/es que enyoren certs règims polítics. També a la nostra generació l'afecta la nostàlgia*.

* "Sentiment que no rememora temps millors, sinó aquells moments en què les responsabilitats es reduïen a no fer-se caca als pantalons."

Vam créixer en l'època que un gos merdós, de nom rovelló, feia competència a un tal Goku. Del temps en què Anonymous no eren informàtics d'esquerres embolicant la troca a Internet, sinó els Green Day d'Ansalonga. Som de quant érem el país dels Pirineus, no pas la guardiola de defraudadors i fariseus.

Però la nostàlgia no és l'únic que ha marcat la nostra generació: Els nostres avis tenen, fruit de la pobresa i la inseguretat política, aquella vitalitat tant pura i allargada com la pell dels seus escrots. Els pares, la tenacitat i la cultura de l'esforç. Característiques inculcades fútilment en una generació, la nostra, que malalta d'ansietat pel futur i filla del "tu ets especial" de les pel·lícules hollywoodianes, només pot que maleir els ossos de les generacions passades, tot retraient que no ens deixessin una herència mundial millor. Hem de ser justos també amb la realitat dels nostres pares, mares, avis i àvies. Que ens pensem que podem exigir exactament a la gent amb la consciència social justa per referir-se al regent de la botiga d'ultramarins com a "el negret del colmado"?

I la realitat és que no som molt diferents. Aprofitem ara la darrera espurna de joventut que ens queda per cagar-nos en els nostres avantpassats, perquè arribarà un moment en el qual haurem d'assumir la nostra adultesa, fer-nos càrrec del món i deixar de banda les frases del pal: "mantén vivo el niño que llevas dentro".

"Perquè siguem sincers, "el niño que llevas dentro" fa quatre anys que s'ha mort d'inanició, ofegat en glopets de Jaggermaister i enterrat en adob per marihuana"

Arribarà un moment en el qual, no només, haurem d'acceptar l'herència, efectivament de merda, que ens han deixat, sinó que haurem de fer-ho sense pretensions, sense idealismes i conscients que probablement no donarem un món millor a les futures generacions —llevat que Nicolas Cage es retiri, seria clarament un món millor—. Que tinguem una perspectiva diferent i partim amb els errors del passat apresos, no ens deslliura de cometre'n de nous. No parlo de renegar de la nostra manera de fer. El canvi radica en aprofitar coherentment els recursos i eines que ens han arribat. Un augment qualitatiu del 200% en l'educació pública no serveix de res si vas al 20% de les classes de la uni. Ni és profitós l'accés a una xarxa d'informació global i gratuïta actualitzada al segon quan l'utilitzem per mirar Pantomima full i alhora jugar al LOL. Aconseguint que, gradualment i constant, el teu TDAH acabi omplint els pocs llocs que no ha contaminat encara el THC.