La problemàtica de l'habitatge i la Gran via Blanca.

Introducció:

Agents com els grans tenidors, bancs i la luxosa nova construcció fan que l'accés a aquest per part dels mortals esdevingui com a mínim, difícil. I per això en qualitat del vostre bloguer de proximitat, low cost i amb ni més ni menys que 62 seguidors a Instagram, em veig en l'obligació de dir la meva sobre la problemàtica esmentada.

Com un mantra que es repeteix i s'escampa han vingut a ajuntar-se la fam i la gana. Dos elements: govern de centre (govern lliberal-conservador amb cert tuf a cristianisme ranci) i un agonitzant mercat d'habitatge assequible. Que vindrien a ser el cavall de Troia del capitalisme i el cadàver mort d'Hèctor, arrossegat pel carro d'Aquil·les, després de donar les tres voltes a les muralles.

Ja anàvem assumint que la prioritat dels que acumulen els mitjans per generar habitatge es redueixen al màxim benefici sense risc. Empreses i propietaris saben quin és el seu propòsit, créixer i produir, com més millor, i fan bé. Ha de ser l'estat qui dirigeixi l'acció privada per garantir el benestar col·lectiu. A priori, i en cas que es perjudiqui directament la vida de la comunitat, no hauria de ser un gran problema limitar el preu del lloguer o els terrenys destinats a sostre de luxe.

Cert és, que són pocs els governs liberals o socialdemòcrates (o sorpresa, són exactament el mateix) que s'atreveixen a fer-ho. Però és al que estan abocats aquest tipus de gestors. Resulta difícil caminar per la fina slacklin que separa l'obligació de protegir el benestar i l'anhel de conservar el poder.

Una cosa és clara, no existeix una relació causa-efecte que augmenti el suport popular quan s'intervé el mercat, encara que sigui per garantir drets. El que és segur és que si contentes a grups de pressió tan forts com la banca, el sector de la construcció i els terratinents, t'ho sabran agrair. O com a mínim, tindran el detall de perfumar-se el cul abans que et disposis a menjar-te'l. És el que es coneix popularment com a relació caspa-ojete.

Votar a gent mediocre surt car. Recursos i energia destinats sempre al mateix, tapar furats, apagar incendis i no perjudicar la imatge d'un partit que, se suposa, ha de continuar governant la següent legislatura. No hi ha lloc per a la innovació o el canvi quan un es passa el dia llepant-se les ferides i mirant-se al melic. Tot autocompadint-se d'ells mateixos per no poder millorar les condicions dels representats.

Sovint, s'atribueix la impassibilitat política a la impossibilitat d'obtenir recursos. Sovint, s'acusa els agents externs de posar traves al progrés moral i econòmic. Sempre, sempre, sempre, l'explicació més senzilla recau en covardia i ineptitud.

Context:

L'associació de propietaris de béns i immobles –sempre tan avinguts a col·laborar en favor del benestar- diu que la responsabilitat és dels governs anteriors. Que les dificultats i traves que s'han posat els tenidors és inequívocament l'origen de la manca d'oferta. Imagino que es refereixen a l'injustíssim i exageradíssim impost que grava els pisos buits a 5,05 euros el metre quadrat -a Catalunya és d'entre 10 i 30 euros en funció dels metres quadrats totals- o a la taula de l'habitatge -on l'únic representant directe dels llogaters és el raonador del ciutadà- que tantíssimes pegues i traves han posat als propietaris. Estic convençudíssim que no té res a veure amb el fet que l'immobilisme del sector propiciï l'augment de l'euro per metre quadrat. Deuen ser casualitats.

Pot ser, el que hauríem d'haver fet des d'un començament és demanar als propietaris –així com molt fluixet i a cau d'orella, intentant no molestar gaire – si poguessin fer el favor de no puto creure's el Lobo de Wall Street i deixar d'especular amb els domicilis de la gent. Pot ser.
És clar, com s'ha comentat anteriorment, que la manca d'oferta en habitatge ve propiciada per, com diuen especuladors i terratinents, l'excés de risc per a la inversió i la manca d'atractius. O el que volen dir en realitat, el seu pànic a perdre patrimoni i veure's forçats a deixar d'utilitzar el "turul·lo" de platí i el paper de vàter reforçat amb doble capa de psicopatia i sudapollisme. Actitud, que es podria reduir a la manca d'empatia. Aquesta mateixa absència que, barrejada amb la condescendència de qui ho ha tingut tot, els fa compadir d'aquell "pobre negret" de l'anunci d'Oxfam Intermón, però no els permet sentir-se ni una mica penats per les conseqüències directes que generen les seves accions al veí portuguès.

Com podem fer que els seus "stats" d'empatia creixin?

Apropant-los a la realitat del nostre dia a dia. I aquí ve la meva proposta: utilitzar l'emblemàtic edifici de Caldea per a convertir-lo en un ateneu autogestionat lliure de luxes i on primi la solidaritat i el compartir. Aconseguirem reduir la pressió sobre l'habitatge i podrem veure com, persones acomodades, se les arreglen per sobreviure i viure en diferents situacions fora la seva zona de confort. O com en diuen ells: fora del Puticlub.

De primeres, pot ser un xoc important. No crec que s'avinguin a instal·lar-se de manera permanent. Així que parar un parany pot ser la solució.
I quin millor parany hi pot haver que el vici, què ja és una trampa en si mateixa?

Operació Gran Via Blanca:

Preparar una gran ratlla de cocaïna que surti des dels Vilars, Escàs, Vila, els centres d'hípica, camps de golf i el centre esportiu d'Anyòs fins a Caldea. No hi ha llacunes.

Molta gent (els meus amics bàsicament, que són els que hauran arribat fins aquí, o això espero, no defalliu, ja queda poc) es preguntarà. Com podem pagar "semejant" inversió? Ben fàcil. Contingut audiovisual en forma de Reality Show des de dintre l'edifici.
Així podrem veure com, per fi, la nostra televisió pública fa contingut, "de qualitat", per als residents. Més enllà del gran TN, que sé que tots espereu cada vespre amb aquella frisança de qui espera un nou capítol de "sèrie genèrica de qualitat relativa oferida per una plataforma de continguts", només per què us permet evadir-vos, durant una estona, dels problemes del dia a dia que no heu solucionat i us generen ansietat.

I no em podria fer més il·lusió, tindre la possibilitat de veure com uns esnobs espira-estupefaents lluiten per sobreviure en un món on han de compartir el paper de vàter doble capa de mediocritat i ansietat. El mateix paper amb el qual nosaltres mateixos ens netegem el cul cada dia. Escenes pintoresques. El viatge ideològic pel qual passarien els nostres personatges preferits. Aquells dos personatges amb els quals t'identifiques. De manera errònia, per què són els més espavilats i carismàtics, però tu no ets ni una cosa ni l'altra.

Segurament entraran amb el discurs conservador-lliberal. I aniran passant per diferents etapes, pròpies de qui va prenent consciència de classe. Ràpidament es passen al tabac de liar i cauen en el parany revisionista de la Socialdemocràcia. Es fan superfans de "Al rojo vivo", s'afilien al PS i es deixen el pentinat de l'Errejón. Però immediatament s'adonen que en aquell moment, en aquell lloc, vivint amb comunitat, no hi ha lloc per la individualitat. Que incorporar polítiques socialistes en un una realitat capitalista esdevé una entelèquia. És l'hora de tapar-se el tribal d'amant del CrossFit amb una falç i un martell, de començar a escoltar "Los chicos del Maiz" i d'odiar a tot el que no estigui mínimament relacionat amb el sindicalisme. Però un gir dels esdeveniments ho canvia tot. Els nostres dos personatges predilectes, que mitjançant la lluita revolucionària s'han apoderat del poder, entren en un conflicte absurd per decidir com optimitzar els recursos. En Borjamari troba més productiu instruir al grup en tècniques paramilitars de defensa del territori. Però en Jacobo vol invertir el temps a intentar entendre, entre tots, el pròleg del manifest comunista. Així que arriben a la conclusió que han de demanar opinió al poble, que tothom digui la seva. Just començar, s'adonen que mentre ells havien convocat la reunió per tractar punts claus, la resta dels participants només utilitzen el seu torn per fer-se veure i ensenyar els seus músculs –producte del clenbuterol i les 10 mil flexions que els fan sentir més "obrers", a pesar de ser oficinistes–. Aquests fets propicien que en Jacobo i en Borjamari es desencantin de la democràcia comunista, com a mecanisme per solucionar res, i comencin a pensar que l'únic camí és l'autogestió sense representativitat. Però per a això han de conscienciar als seus camarades. De manera que decideixen crear el seu duet de Rap-Social "J&B" per instruir la resta del grup en el moviment anarco-assembleari. Amb la peculiaritat que, per no oblidar els seus orígens, mantenen l'estètica cayetano-especuladora-maestro de las finanzas. Perden credibilitat. Es frustren com mai. Adéu l'esperança. Just quan estaven a punt a punt d'acabar el pròleg del manifest. Cauen altre cop en la cocaïna. És l'hora de refer-se el tribal i invertir en una estafa piramidal.